Per què no s’ha de celebrar el partit Israel-Suècia del 25 de març de 2015 a Alcoi

El moviment BDS a l’Estat d’Israel naix el 2005 amb una crida llançada per més de 170 organitzacions de la societat civil palestina a la comunitat internacional demanant-li que pressione fins que Israel complisca amb el dret internacional i els principis universals dels drets humans. La iniciativa palestina de BDS s’inspira en la campanya similar que es va aplicar contra el règim d’apartheid sud-africà, i que va contribuir decisivament a la caiguda d’aquell racisme d’Estat, s’organitza des de nombrosos territoris arreu del món (com el País Valencià) i s’aplica en diversos àmbits: econòmic, institucional, sindical, cultural-esportiu i acadèmic.

Actualment, el BDS té el suport d’un gran nombre d’organitzacions polítiques i socials, administracions, col•lectius, sindicats, institucions acadèmiques i ONGs. També, de personalitats com el científic Stephen Hawking, el premi Nobel Desmond Tutu o Stéphane Hessel, participant de la redacció de la Declaració Universal dels Drets Humans i supervivent del camp nazi de Buchenwald. Tampoc s’ha d’oblidar que el passat estiu més de 300 jueves i jueus supervivents de l’Holocaust calificaren els bombardejos massius sobre Gaza com un “genocidi” i demanaren el boicot a Israel. Com Nelson Mandela, Mahatma Gandhi també va impulsar campanyes de boicot (en aquest cas als britànics).
La campanya de BDS està tenint un enorme creixement i aconsegueix èxits cada setmana: empreses que deixen d’invertir a Israel, administracions que cancel•len contractes amb entitats israelianes, institucions acadèmiques que tallen vincles, artistes que no actuen a l’Estat d’Israel, construït sobre l’etnocidi del poble palestí, o esdeveniments esportius amb participació israleiana que s’anulen. El passat 2014, una exitosa campanya de BDS va aconseguir que Jerusalem no fóra una seu de l’Eurocopa 2020.
Aquest partit no s’ha de celebrar perquè viola la crida al BDS que han fet els i les palestines (que segons les Nacions Unides pateixen un règim de colonització, apartheid i neteja ètnica), nombroses figures públiques mundials de la pau, dels drets humans o de la ciència i supervivents de l’Holocaust nazi. Vulguen els seus protagonistes o no, aquest partit, com altres esdeveniments culturals i esportius, és utilitzat per Israel per “netejar” la seua imatge i els seus crims. Aquesta estratègia de “normalització” es ben antiga i ben coneguda. I gràcies a que Israel continua sent un soci preferencial de la Unió Europea, a que distints cossos policials de l’Estat espanyol s’entrenen a Israel o reben entrenament israelià, a que es continua venent i comprant armes i altres productes, a que es continuent tenent contractes acadèmics, a que Israel continua participant en competicions esportives, en Eurovision o en altres àmbits internacionals, Israel va poder massacrar a més de 2.000 persones el passat estiu a Gaza (incloent més de 500 xiquetes i xiquets). Reiterem, gràcies a aquests lligams, a aquestes complicitats com la que tindria la ciutat d´’Alcoi, Israel pot continuar sent un Estat d’apartheid i neteja ètnica que assassina impunement milers de persones.
A més a més, l’Estat terrorista d’Israel porta a terme una política específica de repressió dels futbolistes joves palestins. Entre el menors d’edat que Israel segresta cada dia (2-3 de mitjana, sense cap garantia judicial), es troben joves futbolistes com els que poden anar a jugar a Alcoi. Alguns només estan segrestats unes hores, a altres mai els deixen ni els deixaran eixir de la Palestina ocupada per jugar un partit. El jugador de la selecció nacional palestina Mahmoud Sarsak, va estar detingut durant tres anys sense càrrecs ni judici. Després de 101 dies de vaga de fam, que gairebé li costa la vida, i una gran protesta internacional amb el suport d’importants figures com Eric Cantona, Frédéric Kanouté, Abou Diaby o Lilian Thuram, va aconseguir que les autoritats israelianes li alliberessin. Recentment Israel ha prohibit viatjar a Sameh Marabah, futbolista de la selecció palestina, a la Copa Asiàtica que s’està disputant a Austràlia. Altres joves futbolistes palestins mai no podran tornar a jugar a futbol, com Jawhar Nasser Jawhar (19 anys) i Adam Abd al-Raouf Halabiya (17 anys), que foren disparats en els peus al gener de 2014, quan tornaven des de l’estadi Faisal al-Husseini d’un entrenament. Adam va ser disparat una vegada en cada peu, Jawhar deu vegades. Després de ser traslladats al hospital, reberen la notícia de que mai més podrien tornar a jugar al futbol. Tampoc ho faran mai Ahmad Muhammad al-Qatar i Uday Caber, futbolistes palestins de Gaza de 19 anys. Foren assassinats per Israel el passat estiu, com també va ser-ho la llegenda del futbol palestí Ahed Zaqout, sepultat sota les bombes israelianes mentre dormía a la seua casa de Gaza.

Les instal•lacions esportives palestines han estat blanc habitual d’atacs militars israelians. Segons la FIFA, “el 70% de les infraestructures esportives de Gaza van quedar destruïdes” durant els 52 dies d’atacs de l’estiu de 2014. El 2012, la seu del Comitè Nacional Paralímpic i l’Estadi Nacional de Gaza van ser destruïts sota artilleria israeliana; i al novembre de 2014 soldats armats van dur a terme una batuda en les oficines centrals de la Federació de Futbol de Palestina prop de Ramallah. Els patis escolars, parcs infantils i llocs d’esbarjo tampoc s’han lliurat d’aquesta violència, com demostra l’impune assassinat a quatre nens de la familia Baker que jugaven a futbol en una platja de Gaza.
Com es pot observar en la pel•lícula Invictus, un moment fonamental en la caiguda de l’apartheid a Sud-àfrica fou quan l’equip de rugby del país va ser exclós de les competicions esportives internacionals. Segons la Convenció Internacional contra l’Apartheid als esports del 1985: “els contactes esportius amb qualsevol país que practique l’apartheid condona i enforteix l’apartheid”.
Als darrers anys, Alcoi ha tornat a ser un referent en la lluita pels drets humans del poble palestí. Aquest estiu l’Ajuntament d’Alcoi va signar una Declaració Institucional de suport al poble palestí i de condemna a les agressions constants de l’Estat criminal d’Israel. Un dels acords assolits, per totes les forces polítiques, insta a trencar totes les relacions amb Israel fins que no acaten les resolucions de l’ONU.
Si se celebra aquest partit, qui dóna suport triarà posar-se del costat dels assassins, dels opressors, de l’apartheid i de la neteja ètnica. Encara està a temps de posar-se del lloc dels drets humans, de la justícia, de la llibertat i de la pau.

Març de 2015

BDS Alacant-BDS País Valencià
Unadikum Alcoi-País Valencià

Alcoians amb material esportiu en la franja de Gaza

Comparte
  • Twitter
  • Facebook
  • email

Be the first to comment on "Per què no s’ha de celebrar el partit Israel-Suècia del 25 de març de 2015 a Alcoi"

Deja un comentario.